Principal Contacto Sitemap

Herramientas del Arte

Relecturas

Relecturas

Inmersos en la producción cultural, en la reflexión teórica, en la práctica artística… no siempre reparamos en la estructura que subyace bajo estas producciones, reflexiones y/o prácticas. El cuestionamiento del medio nos retrotrae a una serie de preguntas esenciales, que continúan no tanto sin respuesta como sí siguen generando cuestiones sin cesar. De modo que su verdadera naturaleza no es contestar, sino seguir planteando esas u otras cuestiones; su única razón de ser.

Modelos de producción y difusión artísticos

El jueves 26 de septiembre se celebró la mesa Modelos de producción y difusión artísticos, tercera y última de las Jornadas de debate Todo para los artistas, pero con los artistas. Participaron Loren Sandoval (La Tejedora CCEC), Juan José Martín (Jujo-Otro espacio), Nacho París (artista), Rafa Tormo (artista) y actuó de moderadora Johanna Moreno Caplliure (crítico de arte y comisaria independiente, co-gestora de Pizpireta).

De esta forma se puso fin a tres días de presentaciones, debate y alguna que otra discusión. Como se comentó durante las Jornadas en varias ocasiones, éstas significan un gesto, una serie de ideas y opiniones puestas encima de la mesa, sin conclusiones definitivas ni intención de alcanzarlas; más bien un leve estado de la cuestión sobre los artistas y el entorno con el que cuentan, así como las posibilidades de poder mejorarlo o cambiarlo. Debido al enorme déficit de oportunidades donde expresar opiniones y generar debates culturales que tiene la ciudad de Valencia y por extensión la CV, nos satisace poder haber contribuido con un grano más en la inmensidad del océano.

Adjuntamos algunas imágenes de esta última mesa y recordamos que se creará un documento que resuma cada una de las mesas y el sentido global de las Jornadas Todo para los artistas, pero con los artistas.

Fotografías: Rafa de Luis

Compartir:
  • Meneame
  • Technorati
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • YahooMyWeb
  • e-mail

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , ,



Comentarios de los lectores

  1. Rafael Tormo i Cuenca |

    IMPLOSIONS IMPUGNADES. Desde la perifèria.Text utilitzat a la tercera taula rodona de les jornades de ¨HERRAMIENTAS¨
    Rafael Tormo i Cuenca
    http://www.deja-vou.com

    ¨…les pràctiques artístiques, per anòmales i heterodoxes que pareguen i malgrat la seua sincera implicació amb un lloc i un context real donat, no són el motor de les transformacions que operen aquest lloc, sinó un element més, una interferència, una mediació entre alguns dels components d’aquest lloc, una mostra del fet que qualsevol lloc és sempre un lloc de ningú i per a tot.
    M. Perán. 2002

  2. Rafael Tormo i Cuenca |

    *La resta del text que falta

    És clar, jo sóc el primer en descriure aquests temps com a temps d’individualisme extrem. Individualisme que ha anat assentant-s’hi com a referent (des d’una revolució de les necessitats fins acabar com a una ètica hedonista) i que ha anat atomitzant-nos poc a poc i vuïdant-nos de finalitats socials i sense-sentit, abocant-nos dins d’un temps en el qual l’auto conciència l’auto conciència ha substituit a la conciència de classe.

    Però també és cert que aixó no vol dir que tots estem baix un control invisible ni que un sistema alié ens llige de per vida a un mateix imaginari d’allò cultural, social o polític. Tindrem que eixir d’eixe espai en el qual la pràctica de l’art possibilite la representació i reconfiguració d’eixos espais que queden ocults a eixa mirada global i homologadora, i així passen a ser pensats com espais d’experiència de la realitat.

    I ací és on el concepte d’allò artístic és podria disóldre (fora d’eixa idea romantica en la qual ¨l’artíste apareix com algú fora del món ¨ ) i metamorfejar-se com una nova redefinició, per a rependres amb més eficàcia i credibiliat. Un art de la realitat per allunyar-se’n del món de l’art per apropar-se’n al món real, al espectador real,, un art de la vida cotidiana que puga elevarse per damunt del domini de l’experiència; per apropar-se a les coses mateixes. Ja no es temps de generar nous mons es tracta d’actuar, intervindre i observar.

    Hi ha que intentar subvertir, trasgredir les regles actuals de l’art per a intentar arribar al món real, no es tracta de mimetizar-se amb models ja experimentats, es tracta de poder arribar a un estadi més enllá de la llei i la cultura .
    Del que es tractaria seria de presentar la realitat més enllá de l’art i amb la possibilitat de presentar lo real del subjecte més enllà de la cultura.
    ( hi ha que recordar que jo utilitze per al terme de ¨lo real ¨el sentit lacanià de fractura de la realtat, per així posar les coses al seu lloc/ si en tenen¡ )

    Així jo me he proposat el traure l’ésser humá que tinc a dintre de l’artísta per a seguir com a un mediador entre la subjectivitat contemporània i allò real.
    Per a la subjectivitat contemporània, allò real és, al mateix temps, tant el que fa falta com all`excesiu davant del qual cal reacionar, viure o resistir.

    El projecte que duc endavant és mou entre la voluntat de crear relats que ens deixen entendre aquests models de representació contemporànea ( paradoxes ) i al mateix temps confiar amb ¨la impossibilitat de no viure ¨

    PARADOXA

    Paradoxa com una declaració en aparença de veritat i que comporta una auto-contradicció lògica o a una situació que contradiu el sentit comú. En paraula plana, la paradoxa es ¨alló oposat del que es considera cert ¨

    La Paradoxa com a camp d’acció es el resultat de la suma d’una realitat i el seu context.

    Es per eixes percepcions i crec que ja evident que hi ha una impossibilitat d’aconseguir un model de narració comúna per a que una gran majoria de la societat trobe seny i alivi de l’ànima per a seguir vivint, per tant aixó ha esdevingut en un esgotament de la visió moderna que creia en que la cultura ens alliberaria d’allò més abjecte d’una societat subiugada a un model tardo capitalista explotador i dominant. Per aixó cap pensar que els models de resposta posteriors que per mig de la idea d’utopia o revolució i que ens deurien d’emancipar; no sols no aconseguiren assolir el seu missatge de canvi si nò que al mateix temps foren absorvits com a estructura del propi sistema accelerant si cal des de una visió fragmentada i pos-moderna la mort d’eixa societat a alliberar. Plantejar-me si hi ha opció des de un nou context social-cultural o tencno-econòmic que ens permeta una nova lectura d’aquest nou context que s’ens mostra com a estructura en constant estat de mutació, es el que motiva aquesta sèrie d’intervensions, punt de partida per a mi per a entendre i viure en aquest nou habitat contemporani.i al mateix temps confiar amb ¨la impossibilitat de no viure ¨ com a camp de treball, tot sense oblidar aquest món global, confús i fragmentat.

    En aquest espai, i en eixa immensitat i diversitat coiuntural, és on s’ens aboca constantment quant experimentem ¨alló real¨. Justament ahí és on de vegades radica la idea extrema d’espai de llibertat ( per contradictòri que parega ) on devem d’esperar que la realitat ens llance de bellnou la credibilitat i l’eficàcia que esperem de la vida mateix.

    Lo Real

    Com allò que no pot ser dit o representat, solament repetit, és doncs, el trauma del subjecte a l’hora d’enfrontar-se amb alguna cosa que no ha pogut fer paraula, i per tant que ha quedat latent en l’interior.

    Per a Jacques Lacan lpodria ser expressat com una trinitat en un subjecte partit: l’Imaginari, el Simbòlic i el Real. Tres estadis o registres sincrònics i en constant relació, però també diacrònics –Real, Imaginari, Simbòlic–, tant en la configuració del subjecte com en el propi ensenyament de Lacan –i no en el mateix ordre–. A partir dels anys seixanta, Lacan comença a deixar de costat el pensament estructural i l’atenció al Simbòlic per a centrar-se en l’estudi del Real com l’impossible del subjecte, la dimensió inassolible d’aquest. Si el Simbòlic era el regne del llenguatge, de la llei mentre que Nom-del-Pare, el Real serà el que escapa a la significació, el que està més enllà de la llei, abans que el subjecte es cree com a tal.

    • Per tant no hi ha una teoria lacaniana del Real, perquè el Real excedeix a qualsevol teorització; és el punt cec del llenguatge, la barra que divideix al subjecte en dos, el antagonisme essencial que fa que sempre siguem dos en lloc d’un. Després de la enunciació d’un “realisme psicótic”, que dialogaria amb el realisme traumàtic de Foster, relacionat amb l’eliminació de la mediació simbòlica, Perniola ha estat qui millor ha reelaborat i aplicat a l’art algunes de les idees del filòsof francès Clément Rosset, per a qui –en essència– el Real està relacionat amb la idiotez, la recerca de l’única cosa i simple, enfront la compostura forzada del subjecte cultural. Igual que succeïx en l’últim Lacan, lo Real apareix vinculat a l’impossible “”. L’únic Real és l’idiota, el boig o, sobretot, el cadàver. El Real és allò que mai arriba i no obstant això torna sempre al mateix lloc.



¿Si quieres comentar?


FireStats icon Con la potencia de FireStats