1. Elaborar una definición personal en constante enriquecimiento de cultura, arte y actividad artística.

…I ací és on el concepte d’allò artístic és podria disóldre (fora d’eixa idea romantica en la qual ¨l’artíste apareix com algú fora del món ¨ ) i metamorfejar-se com una nova redefinició, per a rependres amb més eficàcia i credibiliat. Un art de la realitat per allunyar-se’n del món de l’art per apropar-se’n al món real, al espectador real,, un art de la vida cotidiana que puga elevarse per damunt del domini de l’experiència; per apropar-se a les coses mateixes. Ja no es temps de generar nous mons es tracta d’actuar, intervindre i observar.

Hi ha que intentar subvertir, trasgredir les regles actuals de l’art per a intentar arribar al món real, no es tracta de mimetizar-se amb models ja experimentats, es tracta de poder arribar a un estadi més enllá de la llei i la cultura .
Del que es tractaria seria de presentar la realitat més enllá de l’art i amb la possibilitat de presentar lo real del subjecte més enllà de la cultura.
( hi ha que recordar que jo utilitze per al terme de ¨lo real ¨el sentit lacanià de fractura de la realtat, per així posar les coses al seu lloc/ si en tenen¡ )

2. Evidenciar la imposibilidad de ser productor cultural sin ser previamente receptor activo de tu propia realidad y de otras producciones culturales.

Així jo me he proposat el traure l’ésser humá que tinc a dintre de l’artísta per a seguir com a un mediador entre la subjectivitat contemporània i allò real.
Per a la subjectivitat contemporània, allò real és, al mateix temps, tant el que fa falta com allò excesiu davant del qual cal reacionar, viure o resistir.

3. Problematizar el método de la producción artística contemporánea, prestando especial atención a la mecanización de la forma y el relativismo cultural.

…És clar, jo sóc el primer en descriure aquests temps com a temps d’individualisme extrem. Individualisme que ha anat assentant-s’hi com a referent (des d’una revolució de les necessitats fins acabar com a una ètica hedonista) i que ha anat atomitzant-nos poc a poc i vuïdant-nos de finalitats socials i sense-sentit, abocant-nos dins d’un temps en el qual l’auto conciència l’auto conciència ha substituit a la conciència de classe.

Però també és cert que aixó no vol dir que tots estem baix un control invisible ni que un sistema alié ens llige de per vida a un mateix imaginari d’allò cultural, social o polític. Tindrem que eixir d’eixe espai en el qual la pràctica de l’art possibilite la representació i reconfiguració d’eixos espais que queden ocults a eixa mirada global i homologadora, i així passen a ser pensats com espais d’experiència de la realitat…

4. Madurar el proyecto artístico mediante la fundamentación teórica y la conciencia metodológica y formal, para así insertarse en la cultura y la sociedad.

Aixó és més complicat; la propia fenomenológia dels processos artístics está totalment renyida amb els supossats tractaments metodològics que si no volem que caiguen en mans de la denominada ¨CULTURA ¨tenim que seguir experimentant’ho desde la insubordinació aa auqestes mateixes práctiques.

5. Potenciar el hábito de diálogo como herramienta de creación, que desactive el ensimismamiento, la precariedad y la competitividad en la práctica artística.

Totalmet d’acord, crec més en una proposta orgànica; però que no sigua sols dissenyada per alguns ( que es consideren representans dels artístes )sinò des de una base de col.lectius o propostes que veuen la possibilitat de treball conjunt com un preocuparse pel ¨nosaltres¨.

La realitat no es pot analitzar amb distància per a poder questionar-la, hi ha que pensar que aquesta sempre amenaça runa i sols la runa podrá sotmetrer’s a la nostra mirada frontal. Per que la realitat no es tot el que hi ha, si no sols el que existeix, a les hores si existeix a més a més també ha de ser el que es. Això vol dir que no podem deslligar el llenguatge com deia Lacan de la nostra percepció de la realitat i que aquesta será el que nosaltres hem decidit que siga ( amb tot el que això comporta ). Per això cal també dir que no sols hi ha una realitat única i comuna, sinò moltes. Tantes com realitats cognoscitives hi han. Agustín García Calvo diu que tota realitat es filla del llenguatge el que no vol dir que siga per força sols subjectiva o humana.

6. Crear redes de intereses, colaboración, conciencia y pertenencia, intra- e intergeneracionalmente.

Hores d’ara en trobe acabant d’estructurar el proper encontre de periferies 2009; adjunte un estracte per a que veges…

…Periferies 2009 entra en la seua segona edició, i en principi vol seguir generant circuits que ens ajuden a descentralitzar la nostra mirada/pensament des de l’acció i la reflexió com a experiència sobre el concepte de ¨realitat¨, generant propostes contemporànees que ens permeten generar/desenterrar espais per a convertir-los en campaments base des d’on aprofundir en la própia experiència cotidiana com a reivindicació.

Camps base, espais d’analisí i impugnació cap a una realitat contemporanea que parteix d’uns paradigmes devegades acceptas des d’un context espectacularitzat i sistematicament imposat.

Per aixó és vol crear un conglomerat entre creadors, pensadors, cinetífics, agents locals, asociassions, poble i públic per a que l’experimentació reflexiva i creativa active tot allò que hores d’ara ens implosiona en un marc de convocatòries que a la fí sols ens utilitza com a espectadors i a més a més pasius. Per aixó volem partir de reflexions, vivències o fets quotidians i/o locals per a plantejar qüestions més globals.

Sent no poder explaiar-me més però imagie que tindrem temps.No soc un habitual dels blogs, m’agrada mes el cara a cara.

Salut